Opinión

El fastig de Mestalla

Hi ha en cada valencianista referències a un xicotet poble, ciutat o barri, a un paisatge perdut en la memòria, com uns amors de joventut que ja no tornaran

Miles de aficionados, protestando fuera de Mestalla

Miles de aficionados, protestando fuera de Mestalla / Edu Ripoll

Hi ha en cada valencianista referències a un xicotet poble, ciutat o barri, a un paisatge perdut en la memòria, com uns amors de joventut que ja no tornaran. Per això, assistir a Mestalla és alguna cosa així com una experiència proustiana, és com un temps perdut i recobrat a través del poder de les vivències, de les emocions, dels sentiments i d’eixe cordó umbilical que suposa per a molts el Valencia.

Però eixe mateix poder de les vivències em forçava a titular aquest article com a «vergonya, cavallers, vergonya» -el crit de dignitat tan famós de Jaume I a batalla de Portopí (conquesta cristana de Mallorca)- després de la pobra manifestació del diumenge passat a les portes Mestalla.

Sí que es va detectar un cert nerviosisme candent dins del club abans del partit, amb l’enviament massiu de correus i missatges en xarxes en els quals demanaven a l’abonat que si no assistia al partit, deixara el seient lliure, opció que també oferia descomptes per a la pròxima campanya: «Com probablement sabràs, hi ha convocada una mobilització d’aficionats per a no entrar a l’estadi», assenyalaven des del club davant de la mobilització promoguda per Llibertat VCF.

I sí, un curs més l’afició del Valencia va tancar la temporada en el seu estadi amb una manifestació abans del partit contra la gestió de Peter Lim i amb càntics en una graderia disminuïda de gent.

La intenció era clara: deixar buit l’estadi, un crit de resistència que va fer que milers d’aficionats seguiren el joc des de fora del recinte. Tots ells volien demostrar el sentiment d’una afició contra els mandataris, el fastig de Mestalla.

Però, francament, eixa foto del camp pràcticament buit no es va obrar. Com tampoc es va aconseguir l’impacte mediàtic ni internacional que va tindre la marxa de fa dos anys. I això no és una altra cosa que una nova derrota del valencianisme perquè, de nou, era el moment just per a agitar la dolenta gestió de Lim i la seua condició de màxim accionista com un testament trist d’aquesta part de la història.

Solament la Graderia d’Animació de Mestalla, en la qual caben gairebé dos mil espectadors, va estar pràcticament buida. La tribuna i l’amfiteatre van presentar una bona entrada i la resta de les graderies, encara que l’aparença era de menys espectadors que qualsevol altre partit d’enguany, també. Així que el Valencia va xifrar en 36.138 l’assistència al camp aquest diumenge (segur que serien menys pel fet de passar l’abonament i no entrar). Inclús minuts abans de l’inici el xoc, es va poder veure a moltes persones retirar entrades físiques o invitacions en les taquilles habilitades per a això.

Així que l’assistència va ser el doble que els 16.189 espectadors que van entrar al partit contra el Celta en la jornada 38 de la campanya 2021-22, en la primera edició d’aquesta iniciativa per a buidar l’estadi com a protesta.

La mitjana d’assistència a Mestalla en els divuit xocs de lliga previs d’aquesta campanya era de 43.843, per la qual cosa s’ha reduït en una poc més de sis mil espectadors. L’assistència més gran d’aquest curs van ser els 47.427 aficionats que el 2 de març van assistir a la trobada davant el Madrid. Els números parlen per si mateixos. Traguen vostés les conclusions.

L’assistència va ser la més baixa de la temporada segons aquestes dades, però per menys de dues mil assistents, els 37.961 que van acudir el 9 de març a la trobada davant el Getafe.

Suscríbete para seguir leyendo